Skip to content


Figuració II

figuracioLa lògica poètica viquiana és multiforme i proteica (de protos, el principi, el mar): es pot descriure com a animació (personificació és poca cosa; però la retòrica «hi entra»), figuració, «metàfora» (el mot més gastat), encantament (m’agrada per la seua relació amb cantar, i les muses), màgia (de «mag», xaman), fantasia (de «phainein», aparèixer), mimesi (i/o ficció; ací «hi entra» la poètica) i, per descomptat, participació. En el seu sentit precís, participació o comunió és indiferenciació entre l’interior i l’exterior, entre el subjecte i l’objecte. Encara més: la mimesi original, que sabem que dóna pas a la ment humana (l’elaboració de la cognició és notablement anterior al llenguatge elaborat), comporta concretament la topia, la materialització de l’esperit figuratiu, i el seu invers, l’espiritualització del món material, o Bezauberung, encantament .

Posted in Metàfora.


Topia (un assaig)

topiaFins ara, la majoria de filòsofs han interpretat el món utòpicament. Ara caldria donar-li la volta i començar a interpretar el món tòpicament. És des de la topia, la corporalitat, l’encorporació, la situació en el món, que cal examinar el sentit: el seu origen, la seua conformació, els seus errors i la seua capacitat d’engany, i així igualment, les seues categories constitutives. L’esperit (Geist) és topia, sentit del món i orientació. Perquè la mà ha construït la ment i la ment necessita la mà. Els veients (la gent que veuen) prenen la topia per descomptada, com la cosa més natural del món. Els pensadors utòpics tendeixen a passar-la per alt, a partir de l’esperit com quelcom distanciat del món, en l’esfera empíria de les idees. Al revés, la topia comença amb l’acció: amb el simple caminar, per exemple.

Posted in Metàfora.


El riure i l’absurd com a vestigis de l’evolució

riure2El riure i l’absurd podrien ser, al capdavall, eloqüents vestigis evolutius de l’origen de la ment humana, ben festejada en la frase inicial de la Metafísica d’Aristòtil («Tots els homes tenen naturalment desig de saber»). La màgia i la participació haurien quedat «fossilitzades» en aquest reflex corporal, d’acord amb els patrons respiratoris humans. L’humor i el riure semblen formes «corporals», «encorporades», de contaminació i participació. Com que funcionen socialment, com els tòtems i els tabús, permeten tant explorar les fronteres del grup com preguntar-se (com sigui) sobre els límits del coneixement. El cas de l’humor, relativament oblidat en aquest respecte, i tal vegada ben recuperat per l’antropologia evolutiva, situa aquesta relació entre corporalitat i cognició al centre de l’escena. L’antic senyal respiratori, significatiu en relació amb altres senyals respiratoris de plaer o de dolor, associant-se a la vida social i l’activitat cognitiva, sembla un sòlid reflex evolutiu, ancestral, de la funció poètica del llenguatge.

Posted in Humor.


Nunca fuimos animales

mesaEl lenguaje articulado parece un ejemplo de hysteron proteron, algo que ocurre al final pero aparece al principio. Considerada linealmente, la vida humana comienza con la adquisición del lenguaje, a la que sigue (y acompaña) una larga infancia de juegos y socialización, necesitada de la presencia adulta. La maduración sexual viene a poner fin a ese periodo de inocencia que transcurre íntegramente en el dominio simbólico (o lingüístico, o de mitos y narraciones). ¿Qué ocurre si ese encadenamiento no reproduce el orden en el que las cosas transcurrieron? ¿Si, efectivamente, como parece, la larga infancia precedió durante más de un millón de años, a la emergencia del homo sapiens?

El lenguaje articulado parece un ejemplo de hysteron proteron, algo que ocurre
al  final  pero  aparece  al  principio.  Considerada  linealmente,  la  vida  humana
comienza  con  la  adquisición  del  lenguaje,  a  la  que  sigue  (y  acompaña)  una
larga infancia de juegos y socialización, necesitada de la presencia adulta. La
maduración sexual viene a poner fin a ese periodo de inocencia que transcurre
íntegramente en el dominio simbólico (o lingüístico, o de mitos y narraciones).
¿Qué ocurre si ese encadenamiento no reproduce el orden en el que las cosas
transcurrieron?  ¿Si,  efectivamente,  como  parece,  la  larga  infancia  precedió
durante más de un millón de años, a la emergencia del HS?

Posted in Bioantropologia.


Tres códigos para la vida

Pioneer_plaque.svgHacia 1950 la biología penetró en la escena científica, ganando el respeto y la aceptación que conocemos durante la segunda parte del siglo veinte. Hacia la misma época, la cibernética inició su propio itinerario, en paralelo a la gran difusión de los nuevos medios, que han acabado cambiando aspectos claves del mundo contemporáneo. Tanto la biología como la cibernética se basan en códigos, como ocurre con el lenguaje natural. Los códigos biológicos constituyeron un gran salto en la naturaleza; las lenguas naturales, por lo que parece, aparecieron como un producto colateral de la evolución; y la cibernética y los lenguajes artificiales han sido una conquista reciente del conocimiento científico. Las tres dimensiones tienen en común obligarnos a pensar sobre como opera la vida en el conjunto de la naturaleza y qué significa particularmente ser humano. El punto intermedio representado por el lenguaje, que interviene entre la dimensión biológica, la interacción social, y la creatividad y la invención, puede ayudarnos a la hora de abordar esa complejidad básica, punto de partida para establecer mejores pasadizos entre las ciencias naturales y las ciencias humanas.

Posted in Bioantropologia.