Skip to content


El riure i l’absurd com a vestigis de l’evolució

riure2El riure i l’absurd podrien ser, al capdavall, eloqüents vestigis evolutius de l’origen de la ment humana, ben festejada en la frase inicial de la Metafísica d’Aristòtil («Tots els homes tenen naturalment desig de saber»). La màgia i la participació haurien quedat «fossilitzades» en aquest reflex corporal, d’acord amb els patrons respiratoris humans. L’humor i el riure semblen formes «corporals», «encorporades», de contaminació i participació. Com que funcionen socialment, com els tòtems i els tabús, permeten tant explorar les fronteres del grup com preguntar-se (com sigui) sobre els límits del coneixement. El cas de l’humor, relativament oblidat en aquest respecte, i tal vegada ben recuperat per l’antropologia evolutiva, situa aquesta relació entre corporalitat i cognició al centre de l’escena. L’antic senyal respiratori, significatiu en relació amb altres senyals respiratoris de plaer o de dolor, associant-se a la vida social i l’activitat cognitiva, sembla un sòlid reflex evolutiu, ancestral, de la funció poètica del llenguatge.

Posted in Humor.