Skip to content


Dualitat i pluralitat

La dualitat resulta una experiència bàsica: en la parella,  en el procés del pensament, en la vida social, i enllaça amb la nostra pròpia constitució i conformació. Som dos a l’origen, tot i que les persones som individus. Realment un pensament sobre la dualitat no pot passar-se d’aquesta unió elemental.  La dualitat genera la terceritat, allò que uneix la societat com a conjunt: tres faciunt collegium. La pluralitat evoca altres coses: la urbs, la ciutat (polis, la munió) i, modernament, la massificació. Certament la pluralitat –allò massiu, el públic– també és un valor i una circumstància, que la societat contemporània ha fet compatible amb l’esfera individual. I en això ha destruït una mica la cuirassa de la dualitat bàsica, que era, a les societats antigues (comunitàries), més clara, més diàfana. Sent oberta, era en si mateix tancada, en la mesura que les relacions duals es mantenien molt de temps. Les societats massives tenen com a contrapunt l’individu, i la fugacitat de l’experiència dual (les relacions duals es repeteixen sistemàticament, pluralitzant-se).  En això també hi ha paradoxes perceptives, que estan incloses en la manera d’entendre les relacions (terme que hauria substituït el d’amor). A Espanya, com a tants llocs, la democràcia anima la pluralitat (”somos muchos”).

Posted in Metàfora.