Skip to content


Hegel literari

Lévinas diu que la Fenomenologia de l’esperit de Hegel és el llibre més bonic que ha llegit. Me’l torno a mirar, buscant-li la bellesa. Els filòlegs hauríem d’estar més atents a aquesta mena de valors. M’agradaria també trobar alguna bona ànima que, com qui no vol la cosa, cités en algun lloc paràgrafs com aquest:

Aquesta simple infinitud o el concepte absolut ha d’anomenar-se l’essència simple de la vida, l’ànima del món, la sang universal, omnipresent, que no es veu entelada ni interrompuda per cap diferència, sinó que més aviat és ella mateixa totes les diferències, així com el seu ésser superat i que, per tant, batega dins seu sense moure’s, tremola dins seu sense ser inquieta.

Si en comptes d’esmentar-lo, citéssim realment a Hegel, potser el veuríem d’una altra manera, sense tanta reverència filosòfica. És difícil pensar en una acumulació tan enorme de metàfores en tan poques línies. Però no és un paràgraf estrany: la Fenomenologia està escrita així, de cap a peus. Vatua l’olla.

Posted in Metàfora.