Skip to content


Humour and Laughter as Vestiges of Evolution

aborig paintThis paper argues in favour of considering humour and laughter as embodied signs of the ancient, sympathetic, figurative mode of the human mind, still working with us in dance, music, singing and literary activity. Starting from steady evolutionary provisos, both the continuity and the departing lines between nonhuman vocalizations and human laughter are considered. Along the Duchenne and non-Duchenne expression types, we analyse the developmental extension of laughter, both social and cognitive, probably under complex imitative forms through millennia until the emergence of articulated languages; then, we try to explain the particular attachment of humour and laughter to evolutionary achievements in the symbolic domain. Thus, from a cognitive and semiotic framework, here it is argued that the old signal of play and joy might have evolved on a par with full connectivity and unbounded associations promoted by symbolic activity, clinging to new meanings and abilities, but still governed by the conjoined social work of sanction and solidarity, a pattern that humour shows all over around. As a particular reflex of ancient multimodality, laughter (with humour) seems akin to participative, mythical modes of thinking that were in full force and effect at the beginning of human societies, rooted in metaphors and figurativeness. Being signs of noncontrolled performance, humour and laughter still find their way in the contemporary contexts of free associations, human projections and extended agentivity, and so they could be considered as the embodied, old counterpart of the imaginative dimension of symbolic activity.

Posted in Bioantropologia, Humor.


Lectures de fi de segle. La biblioteca de Víctor Siurana

Klee-angelus-novusEls amics d’algú també són els seus llibres. L’acompanyen en els trasllats, creixen amb les trajectòries de la vida, hi tornem quan volem retrobar-los i sempre hi són. L’esperit, malgrat les aparences, ocupa més espai que el cos. Els llibres de Víctor Siurana van quedar repartits entre la casa familiar de Torres de Segre (la majoria) i la casa de la seua germana Elvira a Madrid. La música, a la inversa, va anar a Madrid i en menor mesura a la casa de Torres. La casa del carrer Lluís Companys on havia viscut el Víctor ja no hi és, a causa de la transformació urbana del barri. La biblioteca de Torres mereixeria una catalogació detallada que en fixés les edicions disponibles, els anys corresponents i els autors. ¿En quines condicions es podia crear una biblioteca personal entre 1965 i 1985? Quin accés als llibres es devia tenir des d’una ciutat relativament modesta, durant el darrer decenni del franquisme? I durant els primers anys de la transició? Què arribava i què no? La llibreria Urriza devia ser un referent durant la postguerra i ho continuà sent durant els seixanta, els setanta i fins ben entrats els vuitanta. Es tenia també accés a fons de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, la Companyia de Jesús o la Biblioteca Pública de Lleida, activa des del 1842. Però entendre de llibres no era fàcil i calia saber discernir el gra de la palla.

Publicat a Universitat i ciutat, J. Pont i À. Santa (eds.), Pagès, Lleida, 2017 (ps. 32-44).

Posted in Metàfora.


The Unfolding of Language as Hysteron Proteron

hyst protIn this paper it is championed that a two stages hypothesis for the evolution of language must take into account a qualified approach to heterochrony and the available information from the archaeological record. As it seems, a protracted childhood and youth was already at work in Homo erectus, but early postnatal brain growth (usually called secondary altriciality) was only available to Homo sapiens. According to these facts, the term hysteron proteron is given here to the reversal that sets off linguistic capacity during the first three years of life, upon the ancient abilities for social, natural and technological knowledge, which were already established during the last 2 Mya BP. The unfolding of linguistic capacity creates the typical effect that ontogeny reverses phylogeny: since late postnatal brain growth, quite recent in evolution, launches in ontogeny before the phylogenetically old processes of playing and learning take place during childhood and youth. Full symbolic abilities may be explained as emerging from older semiotic competences based on iconicity (figuration) and indexicality (metonymy), which would have presumably sustained human life for millennia. Furthermore, it is argued that the formation of linguistic categories follows from that overlaying of extended connectivity linked to early postnatal brain growth, inasmuch as it entangles and transforms previous iconic and referential information: i.e. the ancient semiotic capacities for proprioception, embodiment, extended mimesis and pragmatic knowledge, shaping a sort of self-organization process that provides the formal and semantic properties we find in articulated languages.

Viana, A., Biosemiotics (2017), doi:10.1007/s12304-017-9292-9

Posted in Bioantropologia.


Vico, Peirce, and the issue of complexity in human sciences. The natura-artificium question

PaestumTaucherThis paper deals with some trends in complexity issues related to the connections between natural and social sciences. More precisely, it explores the possible correspondences between physical and phenomenological accounts by arguing that natura and artificium are not far from one another given that human nature is actually incomplete without signs and signs are essentially embodied and enacted. The paper draws upon the work developed by Giambattista Vico in the eighteenth century and Charles S. Peirce in the twentieth century as well as their respective implications and effects in contemporary cognitive and semiotic research. Accordingly, it also explores the prevailing role of objects and artifacts in cognition, claiming that things shape the mind and that we should thus be wary of their constitutive effects in the course of human history

Posted in Bioantropologia, Vico.


Viatge a Occident

stonehenge

Diferents autors es van fixar en el viatge a Orient del mot dhyana o dyhama en sànscrit, primer a través del budisme xinès i després adoptat com a concepte fonamental pel budisme japonès, zen, des d’on va iniciar una sorprenent volta al món, expandint-se com una forma de veure i experimentar la vida, etc. M’he preguntat en diverses ocasions (a Passeres, p. 80, per exemple) si aquest mot màgic havia fet algun viatge directe a Occident, dic directe perquè ha viatjat fins a casa nostra donant la volta al món, a partir del Japó, però un viatge directe seria una petjada en el grec. Per casualitat (a través d’una indagació paral·lela no gaire complicada, d’altra banda), trobo aquesta petjada, i no és petita ni gratuïta. Cerco confirmacions, hi ha pocs autors que en parlin, però uns erudits de clàssiques de Harvard se’n fan ressò, i sembla que l’encert fou d’un dels sanscritistes de més reputació, entre finals del segle XIX i principis del XX, Karl Brugmann, l’autor del Grundiß comparatiu de les llengües indoeuropees. Brugmann relaciona morfològicament dhyama amb el grec sēma (així com, amb un altre origen, dio pren també una forma zeo), dos noms neutres que partirien d’una antiga arrel relacionada amb el pensament. Sēma no és qualsevol cosa, és l’arrel de semàntic i semiòtic, mots amb interessants ramificacions filosòfiques redescobertes a banda i banda de l’Atlàntic durant el segle XX. Si aquesta és la petjada grega (un mot primer relativament rar, que després ha fet fortuna), és una petjada d’or. Orient i Occident entrellaçats per aquest mot sànscrit sobrevivint als segles. Tradicions oposades (diverses, com les cultures) entreteixides per uns quants mots que van i vénen. És inútil estudiar els mots sense la cultura. Igualment, és inútil suposar-los un gran valor: la humanitat ha comptat amb unes poques arrels (sempre ens falten paraules per dir la realitat), les hem anat fent circular, i gràcies a la necessària babel, hem anat fent que produesquen significats nous, al costat del curs de la vida de les persones.

Posted in Vico.